Brafa
sportmagister Contacto sportmagister  Twitter sportmagister Español | Català | English
BUSCADOR >>>
Estàs a >>> Inici >>> Informació >>> Articles d'interès
>>>> L’anomenem esport?
11/05/2020

 

Fa uns anys la prestigiosa revista Sports Illustrated va publicar una enquesta de 1995 realitzada a 198 atletes olímpics (Bamberger M. Yaeger D. Over the edge. Sports Illustrated 1997; 14: 62-70), als qui se'ls preguntaven dues coses: Si et proporcionessin una substancia dopant que et fes guanyar i t'asseguressin que no et descobririen, la prendries? El 98% va respondre que sí.

La segona pregunta era encara més esgarrifosa: I si et donessin una substancia dopant, que fos indetectable, que et fes guanyar totes les competicions durant 5 anys i després et provoqués la mort, la prendries? El 50% va respondre que sí.

No crec que l'esport hagi canviat molt des que es va fer aquesta enquesta. Més aviat ha augmentat la pressió i les temptacions dels diners i la fama. Són unes respostes que semblen increïbles. Només li trobo una explicació: la pèrdua del seny.

Això ens porta a una altra pregunta: on són els límits? Vivim la cultura del “res és impossible”. Sentim cada vegada més frases com: “els límits te'ls poses tu!”, “compleix els teus somnis!” o “voler és poder!”

És bo ser ambiciós, superar-se, tenir metes altes i lluitar. Però amb seny. Si no, ens pot passar el que el filòsof sud-coreà Byung-Chul denomina autodestrucció voluntària. Ell utilitza aquesta expressió per a referir-se a la hiperconnectivitat i la sobreinformació, que ens produeixen ansietat i angoixa, ens aïllen i en el fons ens desinformen. El mateix concepte es pot aplicar a l'esport: si no hi ha límits, si guanyar és l'única cosa que importa, si tot és vàlid mentre no t'agafin, podem acabar amb la nostra salut i amb els valors que ens fan persones. Podem autodestruir-nos.

I aquí ve l'última pregunta: hem començat una carrera en la qual estem destruint l'esport?

Fa uns dies a una entrevista, el reconegut actor Sergi López, parlant del futbol professional i els clubs de primer nivell, deia: “al final tot és tan gran, tan gran, que ja no sabem el que és”. Això és el que ens passa a molts, que ens preguntem: “És un espectacle? És un negoci? És entreteniment? Continua sent un esport?”

Ja em sembla un error que això ocorri a l'esport d'elit, però que a l'esport de base tinguem com a model el d'elit i caiguem en els mateixos errors és molt més greu.

Ens pot ajudar a trobar el camí el que deia Phil Jackson als seus jugadors dels Chicago Bulls, amb els quals va guanyar sis anells de la NBA, en referència al que és l'esport i la seva relació amb els valors i l'educació: “I try to show them that there is more to live than basketball, and more to basketball than basketball”, que es podria traduir com: “Intento fer-los entendre que la vida va més enllà del bàsquet i que el bàsquet és molt més que un esport.”

Potser és un bon moment per a reflexionar i veure si hi ha alguna cosa que hem de canviar, no ens vagi a passar com aquell que deia: “La meva núvia m'ha deixat per la meva obsessió al futbol. És una llàstima, portava amb ella tres temporades”.

 

Ignasi Taló, director de la Fundació Brafa

mundodeportivo.com

Altres apartats relacionats:

banner San Filipo

La frase del día

Boletín

    Sportmagister

      Educación de valores a través del deporte | Fundación Brafa 2020 | | Crèdits