Brafa
sportmagister Contacto sportmagister  Twitter sportmagister Español | Català | English
BUSCADOR >>>
Estàs a >>> Inici >>> Informació >>> Articles d'interès
>>>> Tranquil pare, només és un joc
20/06/2018

 

Crits, insults, agressions als àrbitres, batalles campals entre pares… Milers de nens suporten cada cap de setmana un turment. Mentre ells juguen futbol, els seus papàs els “animen” com si es juguessin la vida. La Lliga i alguns governs autònoms intenten aturar el problema, però quin és, de debò, el problema? 

 

“El meu fill sortia del futbol plorant. Però no plorava per perdre o per jugar malament. Plorava per culpa meva, pel meu comportament”. Avui ho té clar, però a Juan -un empresari de 45 anys- li va costar un temps arribar a aquesta conclusió. En concret, dos anys, els que van passar des que va apuntar al seu fill, amb onze anys, al club del seu barri, a Madrid, fins que va començar a anar a teràpia. La seva “exaltació i vehemència”, com ell mateix defineix la seva conducta, havien anat massa lluny.

Juan, assegura, no era conscient del dany que infligia al seu fill. “La meva manera d'actuar quan ell tenia un partit li estava afectant en tot. S'estava distanciant de mi, al col·legi va tenir episodis d'agressivitat, les seves notes van baixar… -explica avui el pare-. Li cridava molt, li deia el que havia de fer dins del camp, discutia amb els altres pares, vaig tenir fins i tot algun forcejament; fins al dia en què l'entrenador, al que també li llançava retrets, em va demanar que em retirés. El meu fill estava molt avergonyit”.

Lluny de ser un cas aïllat, escenes com les quals Juan protagonitzava es repeteixen cada cap de setmana per tota la geografia espanyola, on milers d'adults assisteixen als partits dels seus fills. La bona notícia per als nens és que ja estan començant a prendre's mesures. A Biscaia, per exemple, els pares del Gallarta B, de categoria infantil (13-14 anys), van ser castigats amb tres partits sense veure als seus fills després d'un partit en el qual no van cessar de cridar i proferir insults, arribant un d'ells a abalançar-se sobre l'àrbitre. La sanció, curiosament, va tenir conseqüències molt positives per a l'equip, ja que, sense pares, els nois, que es trobaven a la darrera posició, li van ficar un 6-0 al següent rival, la golejada amb més diferència de la temporada.

“Els pares volen el millor per als seus fills, però molts no saben, perquè ningú l'hi ha explicat, quin és el paper de l'esport a aquestes edats i el rendiment que pot esperar-se dels nois -explica el psicòleg esportiu Chema Buceta, catedràtic de la UNED i autor del llibre El meu fill és el millor i, a més, és el meu fill-. L'esport és molt emotiu i que jugui el teu fill ho fa més emotiu encara. Però l'emotivitat sol estar per sobre de l’aspecte racional”.

 

Perdre per culpa dels pares

Ser emotiu, no obstant això, no implica necessàriament cridar, insultar, agredir als àrbitres ni iniciar batalles campals entre pares, comportaments massa freqüents en el futbol base entre molts progenitors. La situació ha arribat a nivells tan preocupants que les autoritats han començat a prendre cartes en l'assumpte. A Aragó, per exemple, el Govern autònom ha implantat aquesta temporada el programa pioner Juga en Valors, una iniciativa on un ‘delegat de graderia’ -pare, mare, germà…- puntua la seva pròpia afició. En aquesta comunitat autònoma ja no n'hi ha prou amb ser l'equip que marca més gols, els teus seguidors han de mostrar una actitud exemplar si no volen fer malbé el que els nois han aconseguit sobre el terreny de joc.

La idea es suma a projectes com l'Escola de Pares, creada per l’exjugador Javier Torres Gómez. Fa uns anys, Torres Gómez -que va jugar durant més d'una dècada al Real Valladolid- va ser nomenat coordinador de la pedrera del club val·lisoletà amb el següent advertiment. “El major problema del futbol base són els pares”. Després d'un trienni al càrrec va engegar el seu projecte per educar als grans. “Per als pares, el respecte és un valor claríssim a la seva família. No obstant això, en el terreny esportiu no sempre és així -subratlla Torres Gómez-. Han de respectar les decisions de l'entrenador i de l'àrbitre, les regles del joc i al propi nen que està aprenent. Perquè equivocar-se forma part de l'aprenentatge”.

Fa dues temporades, amb el suport de la Lliga4Sports, una Web que fa la cobertura de les federacions esportives, l'Escola de Pares va donar el salt de Castella i Lleó a tota Espanya. Des de llavors, pares i mares de petits futbolistes de 35 clubs de la Lliga Santander i de la Lliga 1,2,3 acudeixen a les seves sessions. “En condicions normals, tothom és assenyat -reflexiona l’exciclista Pipe Gómez, responsable de la Lliga4Sports-. Els pares són gent normal, no volen ser violents, però la passió desmesurada i aquestes ganes de que el teu fill sigui el millor moltes vegades es desborden i treuen el pitjor de tu. Amb el taller tractem de posar-los davant el mirall, perquè vegin com es comporten i percebin si això és raonable o no”.

 

Teràpia de grup

L'Escola de Pares, que posa l'accent en la importància de mares i pares a la formació esportiva dels seus fills, té avui sessió amb pares i mares de nens i nenes del club Atlètic de Madrid. David Rincón, psicòleg esportiu del Valladolid i cofundador del projecte educatiu, provoca els riures de la seva audiència amb el següent comentari: “Tot el que podríeu haver fet en el futbol ja ho vau fer. Ara els toca als vostres fills viure els seus propis somnis, no els vostres”. A continuació, rebaixa les expectatives amb una dada: dels més de 800.000 futbolistes federats a Espanya, amb prou feines el 0,05 per cent rep un salari a final de mes. “És més fàcil que us toqui la loteria que veure al vostre fill convertit en professional”, sentència.
El somni de tants pares és comprensible. En un país on el salari mitjà no supera els 25.000 euros, un jugador de Primera Divisió guanya, com a mínim, 155.000 euros anuals. I un futbolista de Segona Divisió, 77.500 euros. Per no parlar d'estrelles com Cristiano Ronaldo o Messi, que ingressen per hora el que un mileurista percep en tot un any. Euro a dalt, euro a baix.

“Moltes famílies de classe mitjana baixa somien amb un fill futbolista com una salvació que els permeti ascendir socialment -explica Verónica Rodríguez, terapeuta i directora de Coaching Club, un centre on atén casos amb aquest tipus de projecció-. A les classes més altes, per la seva banda, els importa més el prestigi de comptar amb un jugador d'elit a la família”.

Un grup de mares matalasseres que acudeixen algun divendres a animar als seus fills explica històries que abunden en aquesta direcció. “No cal perdre el nord. Hi ha pares que des de petitons ja veuen als seus fills com a professionals. Asseguren fins i tot que hi ha observadors que van a anar a veure'ls jugar. Els exigeixen massa. Veus nens que surten plorant del camp i els seus pares segueixen cridant: ‘Què malament ho has fet avui’. ‘Podries haver fet això o allò’”, revela Soledad Abal, mare de dos nois de 6 i 10 anys de l'escola base de l'Atlètic de Madrid. “Hi ha pares fins i tot que pengen fotos en xarxes socials per promocionar als seus nens”, apunta Sonia Gómez, i ho fan amb un nen petit de categoria prebenjamí.
 

Qui té un problema no és el nen

Darrere comportaments com aquests -pares que semblen oblidar que es tracta d'una activitat esportiva el fonament de la qual és divertir-se- s'amaga, segons Verónica Rodríguez, una distorsió cognitiva. “És un trastorn amb la mateixa simptomatologia que la dismòrfia corporal: la visió errònia que un té del seu propi cos. Hi ha una deficiència en la percepció del seu fill -explica la terapeuta-. Els pares creuen de debò que el seu fill és un geni”. En conseqüència, li expliquen a tothom la gran jugada que el seu fill es va marcar el cap de setmana i les converses amb ell o sobre ell acaben reduint-se al futbol. Aquest tipus de pressió exagerada es dóna, en general, quan el fill destaca entre els companys. Buceta, de totes maneres, trenca una llança en favor dels pares. “La majoria són bastant raonables”, diu aquest professional amb 40 anys d'experiència en l'àmbit esportiu. De fet, quan es parla d'actituds agressives en el futbol base, no solament cal mirar als progenitors. Els entrenadors també tenen part de responsabilitat. “Si el que insultés als seus fills fos un professor en classe de matemàtiques, els pares segurament no ho acceptarien -il·lustra el psicòleg esportiu-. No obstant això, quan l'entrenador insulta a un noi en un partit, que són molts els que ho fan, i els pares estan a la graderia banda, ningú no diu res”.

En aquest sentit sol haver una gran diferència entre els equips de barri i els clubs professionals. “Es nota en cada partit -explica Soledad Abal des de la banda, mentre un dels seus fills ‘atlètics’ juga contra un equip del sud de Madrid-. Mira el seu entrenador, tota l'estona donant veus. I el nostre, tranquil. Abans del partit els pregunten als nens què van a fer, i ells contesten. ‘Jugar i gaudir!’. Aquest és l'esperit”.

Abal i el seu marit han trobat la pau després de viure un singular malson futbolístic. “Els equips de barri no els solen dir als pares el que volen d'ells, però en els de la Lliga et donen un decàleg, ens demanen responsabilitat i ens formen per a això”, explica el seu marit, Pablo Fernández.

Alguns clubs de barri, no obstant això, sí que adopten iniciatives conciliadores per evitar problemes entre pares. El valencià C. D. Malilla, per exemple, a part de reunions mensuals, després de cada partit convida a menjar als pares i jugadors rivals. “Els pares no poden ser sol patrocinadors i xofers -subratlla Buceta-. També volen participar. És important donar-los un paper i educar-los”.

 

Les 10 regles amb les quals volem jugar

  1. Pare, no em renyis ni em cridis ni em donis instruccions en públic.
  2. No cridis 'àrbitre ni l'entrenador.
  3. No menyspreïs els meus companys ni l'altre equip.
  4. Recorda que el que tu fas és un exemple per a mi.
  5. Recorda que jugo per divertir-me i formar-me com a persona a través de l'esport.
  6. No oblidis divertir-te tu també.
  7. És solament un joc, el resultat no és el més important.
  8. No em donis lliçons sobre els meus errors després del partit.
  9. Pregunta'm què tal ho he passat, no solament si he guanyat.
  10. Encara que se'm doni ben no tinc per què ser el proper Messi/Cristiano

 

Priscila Guilayn

XLsemanal.com

 

Altres apartats relacionats:

banner San Filipo

La frase del día

Boletín

    Sportmagister

      Educación de valores a través del deporte | Fundación Brafa 2019 | | Crèdits