Brafa
sportmagister Contacto sportmagister  Twitter sportmagister Español | Català | English
BUSCADOR >>>
Estàs a >>> Inici >>> Informació >>> Articles d'interès
>>>> La generació “jo-jo”, “ja-ja”
16/04/2018

Sempre he pensat que el treball fonamental d'un periodista no és saber. Ni tan sols saber explicar-ho, encara que és vital saber relatar el que has esbrinat. Però segueixo pensant que, a l'hora d'aconseguir enganxar als lectors, el que expliques, la medul·la de la teva informació, ha de ser prou atractiu, veraç, interessant com perquè, sense posseir la prosa de García Márquez, aconsegueixis clients per tot arreu. Insisteixo, el millor d'un periodista no és saber, sinó saber qui sap.

 

Porto dies (i no sé quan acabaré) treballant en un reportatge interessantíssim sobre la bombolla en la qual viuen els esportistes d'elit de diferents edats i esports, sí, esports també, encara que lògicament el futbol es porta el premi en quant a la distància que existeix entre la vida diària d'aquests triumfadors i l'autèntica realitat del dia a dia en la qual hi ha nens amb càncer, fills de famílies desestructurades que, simplement, sobreviuen al moment, joves amb discapacitats i adolescents que han tingut accidents o sobtades malalties que els mantenen en cadires de rodes mentre intenten recuperar part de la seva felicitat o triguen mesos i mesos a recuperar les seves funcions vitals.

Estic entrevistant a un munt de protagonistes per confeccionar aquesta meravellosa història, que ni tan sols sé quan publicaré i, de sobte, he ensopegat amb un ser molt especial, un ésser encantador, meravellós, Cristina Gutiérrez, responsable de ‘La Granja’, un centre expert en educació emocional, una d'aquestes persones sàvies que tracten de dissimular els seus extraordinaris coneixements i consells, que ajuden a canalitzar la vida dels més joves, posant tot el seu saber i experiència a la disposició d'aquells que volen una orientació per millorar l'educació de nens, joves i adolescents. També esportistes, sí.
En la xerrada interminable amb Cristina (encara seguiria al seu petit despatx de ‘La Granja’), sovint se li escapava, o feia referència, a la generació ‘jo-jo’, ‘ja-ja’. Jo li deixava parlar i prenia notes però, evidentment, al final de la conversa, li vaig demanar que m'expliqués les característiques de la generació o del grup ‘jo-jo’, ‘ja-ja’.

“Nens, joves, adolescents, gairebé adults, de 7 a 18 anys, als quals hem sobreprotegit entre tots. Per descomptat no estic parlant de tots, estic parlant de molts, sí, de milers d'ells”, va començar explicant-me Cristina. “Per la manera de tractar-los, d'educar-los, de conviure amb ells, els hem fet creure, i a ells els hi ha encantat i s'han agafat a la idea, que són el més important que tenim. Ja veus, aquella mare, aquell pare, que va de cap pel seu fill, que fins i tot li porta la motxilla i que, si s'oblida el quadern de deures a l’escola, o tornen a buscar-ho, o troben el truc, amb la complicitat d'altres pares de la mateixa classe, de solucionar-li el problema al nen perquè faci els deures que no podia fer pel seu mal cap”. I aquests nens, insisteix Cristina, van per la vida amb el ‘jo-jo’ per davant: jo primer, jo sóc el primer, jo sóc abans que ningú. Per descomptat abans que la seva mare, que corre amb tot el desgast.

I aquests mateixos afegeixen a el ‘jo-jo’ el ‘ja-ja’, que és una extensió d'aquest protagonisme, egoisme o egocentrisme: tot l'he de tenir ja!, ho vull ja! Ja vol dir immediatament, quan ho demano. “Mira, Emilio, per tolerar la frustració, cosa vital a la vida de qualsevol persona, una de les habilitats, sinó l'única, que hem de tenir és la paciència. Què és la paciència? Esperar sense modificar el nostre estat d'ànim. Això, els nens, joves, adolescents d'ara no saben el que és, ni l'exerciten, ni l'entrenen. Per què? Perquè tampoc veuen que l'exercim nosaltres, que abandonem la cua del súper i ens canviem a una altra quan es fa massa llarga”.

Cristina creu que els adults estem tan pendents del futur, de què farem després, que no gaudim del que estem fent en aquests instant. “No sentim el present”. I els fiquem pressa als nens. “Ja hauries d'haver acabat els deures, ja hauries d'haver-te banyat, ja hauries d'estar sopant, ja hauries de ser al llit… anem corrent per la vida i ells, a la carrera, sabedors que el ‘jo-jo’ ‘ja-ja’, els facilitarà les coses. Gairebé sense esforç. I, per això, quan ens demanen el primer mòbil i els diem que ho comprarem per Nadal, munten en còlera, protagonitzen un drama, criden i ploren perquè per Nadal falten encara dos mesos!”.

 

Emilioi Pérez de Rozas

www.sport.es

Altres apartats relacionats:

banner San Filipo

La frase del día

Boletín

    Sportmagister

      Educación de valores a través del deporte | Fundación Brafa 2019 | | Crèdits