Brafa
sportmagister Contacto sportmagister  Twitter sportmagister Español | Català | English
BUSCADOR >>>
Estàs a >>> Inici >>> Informació >>> Articles d'interès
>>>> L'excel·lència de Vermaelen
21/01/2018

 

De cop i volta, els dos fills de Thomas Vermaelen es van abalançar sobre la gegant pantalla de televisió que tenen a casa seva. Ace Roman i Raff Vermaelen estaven emocionats, tocant sorpresos la imatge en la qual sortia el seu pare, una cosa poc habitual, formant la defensa titular del Barça en el clàssic contra el Madrid del 23 de desembre al costat de Sergi Roberto, Piqué i Jordi Alba.

Es van llançar emocionats a acariciar el seu pare a través del plasma, poc acostumats com estaven a veure-l’hi. L’exdefensa de l’Arsenal va estar excel·lent al Bernabeu desposseint-se els dos últims mesos d’aquelles merescudes crítiques que el perseguien. I amb raó.

De cop i volta, Vermaelen va tornar a ser el central que va fitxar el Barça fa gairebé quatre anys, amb un rendiment, ara sí, immediat. “Immediat”, com va anticipar al seu dia Andoni Zubizarreta, criticat des d’aleshores per la frase, en un context realment complex.

Es va esquinçar Umtiti quan perseguia Iago Aspas al Camp Nou i el líder de la Lliga es va quedar sense el seu gran colós defensiu. Però llavors Valverde va trobar el premi que tant havia buscat des de l’estiu. Era quan el Barça anava darrere d’un central (Íñigo Martínez, de la Reial Societat, era el gran candidat del tècnic), tot i que, al final, no va arribar ningú.

Vermaelen, mentrestant, seguia desaparegut. No hi havia rastre de l’exjugador de l’Arsenal, que va fer literalment d’espectador. Els deu primers partits de la temporada, el belga va ser descartat en nou de manera que es consumaven els mesos d’incomprensió on no tenia cap sentit la seva continuïtat. Valverde no se l’enduia ni a la banqueta.

Va ser quan el central, de 32 anys, va entendre que la seva trista etapa blaugrana estava arribant a la fi, entre altres raons perquè no volia perdre el seu bitllet al Mundial de Rússia amb la prometedora Bèlgica de Bob Martínez, on brillen talents com Hazard, De Bruyne, Courtois... Vermaelen va començar a fer les maletes perquè un miserable partit de titular en tres mesos (el debut a la Copa contra el Múrcia) en presagiava l’adeu.

Havia de jugar on fos per no quedar-se sense el seu últim Mundial, però Umtiti es va trencar quan perseguia el davanter del Celta i va emergir un Vermaelen mai vist abans al Camp Nou.

Les esperançadores paraules de Valverde, cansat de respondre sempre el mateix sobre ell (“és un jugador que ha estat sota sospita, però jo el veig bé”, deia una vegada i una altra el tècnic), van tenir, finalment, repercussió al camp. Vermaelen va entrar en un escenari complex, però ara surt amb la sensació del deure complert. Els seus fills van començar a veure’l amb assiduïtat a la tele, mentre Mascherano, capritxós com és el futbol, assumia amb pena el seu nou rol de suplent.

A Mestalla va començar tot

Vermaelen era qui tenia les maletes a punt per abandonar el Camp Nou en el mercat hivernal. Però el seu gran rendiment en partits plens de dificultat va emetre uns senyals que no se li coneixien de blaugrana.

Tot va començar a Mestalla quan la sanció de Piqué i la lesió del Jefecito van fer que formés una estranya parella de centrals esquerres amb el solvent Umtiti. Aquell exigent partit li va servir al belga per reconciliar-se amb ell mateix. Primer perquè va poder acabar els 90 minuts sense notar cap molèstia física, amb la qual cosa abandonava tots els temors que espantava la seva figura. Després, perquè només va fer una falta –a més de 30 metres, això sí, de Ter Stegen– i el seu encert en la passada va acostar-se a un brillant 90%. Quan es va trencar Umtiti el barcelonisme va tremolar, mentre la perseverança de Valverde li permetia descobrir un d’aquells tresors ocults.

Es va aixecar el millor Vermaelen, capaç de firmar una prodigiosa ratxa de regularitat (ha jugat 10 partits complets dels últims 12), sentint-se el jugador que va ser al seu dia. El Txingurri, poc fet al protagonisme, va desaparèixer de l’escena, feliç com era. Disfrutava de la resurrecció d’un central que ja es creia pràcticament perdut per a l’elit.

El belga no era ni el quart defensa de l’equip perquè vivia més temps a la infermeria que al camp. Ara, en canvi, se’l veu atrevit cavalcant pels camps més exigents (Vila-real, Madrid, Sant Sebastià, Cornellà...) amb Polly Parson, la seva dona, i els seus fills enganxats a la pantalla de la tele. 

 

Marcos López

elperiodico.cat

Altres apartats relacionats:

banner San Filipo

La frase del día

Boletín

    Sportmagister

      Educación de valores a través del deporte | Fundación Brafa 2019 | | Crèdits